Menjadora per ocells

INTRODUCCIÓ:

El dia 21 de novembre de 2016 incorporo al jardí, una menjadora per ocells. La idea principal és construir-la a partir de materials que tingui per casa o bé que em subministri algun conegut. L'objectiu és oferir als ocells aliment durant els mesos d'hivern i al mateix temps estudiar què passa al jardí de casa tenint en compte que hi ha força activitat; per una banda hi ha presència de gats dels veïns (3 o 4), hi ha veïns a banda i banda del jardí i per últim, el jardí dóna directament a la carretera secundària utilitzada per entrar al poble d'Oristà amb un trànsit important tant de persones com de vehicles.

L'hivern a Oristà és força dur, perquè ens entenguem; és habitual llevar-se i veure els camps, arbres i carreteres blancs de gebrada, puntualment pot nevar, hi ha boira ocasional i el sol surt tard, per exemple, el mes de desembre fins a les 08:45h no el veiem sortir per sobre de la Costa de la Gòrdia i a la tarda, a les 16:45h al mateix poble, ja s'ha amagat cap a ponent. 

Incorporar una menjadora al jardí pot semblar una decisió sense cap importància però he de dir que no és així ja que cal ser molt constants i assegurar que presenta aliment durant tot l'hivern, això vol dir que cal fer seguiments periòdics i quan veiem que s'acaba l'aliment caldrà omplir la menjadora novament. Per què? doncs molt senzill, l'hivern és una època dura pels ocells; al principi de l'hivern troben aliment però a mesura que avancen els mesos es va exhaurint i per tant és més difícil trobar fruits, insectes, larves, aquesta recerca els costa un gran esforç i energia. Si construïm una menjadora però només els subministrem aliment fins el mes de gener els ocells que puguin acudir a alimentar-se s'enduran una sorpresa gens agradable donat que on tenien aliment en abundància de cop ja no hi és i això significa que hauran de buscar una altra zona per trobar-lo i això no sempre és fàcil. Tenint en compte que els haurem acostumat d'allò més bé, fora un acte totalment irresponsable treure'ls la menjadora, per tant, o tot o res, si posem menjadora la deixarem fins que finalitzi l'hivern i sempre amb aliment, si optem per no posar menjadora des d'un bon inici els ocells s'espavilaran amb els recursos disponibles que els ofereixi la natura.

Tornant al control i seguiment, tot i que no sóc a casa habitualment, faré el seguiment en dies puntuals a través del control visual directe inicialment sense càmeres de fototrampeig ni "go pro"'s però si que m'ajudaré del mòbil per fer alguna foto o vídeo. No descarto però, introduir canvis al respecte per a disposar d'imatges´.

CONSTRUCCIÓ DE LA MENJADORA I ALIMENT ESCOLLIT: 

A partir d'un petit filat metàl·lic, uns plats de jardinera de plàstic dur de color marró, uns tronquets de fusta de llenya del bosc i cordill de les tomaqueres de l'estiu, construeixo dues menjadores. Per una banda una primera més elaborada, per l'altra, amb un simple filferro.

L'aliment escollit han estat els cacauets sense torrar, en closca, que en aquest cas sí que he comprat en una botiga especialitzada, i que he trencat un cop a casa per extreure'n el fruit.

Una primera menjadora és la que adjunto a la següent imatge la qual es troba penjada a uns 1,70 metres d'alçada en un presseguer:


El procediment que he seguit per elaborar la menjadora ha estat enrotllar el filat metàl·lic i lligar-lo amb cordills de les tomaqueres per tal que es mantingui tancat i no s'obri, així ha quedat un tub cilíndric perforat amb unes mides aproximades de 22 cm de llarg x 8,5 cm de diàmetre.

Seguidament he elaborat una base amb tronquets de fusta entrelligats amb cordills que he disposat a la base del filat metàl·lic enrotllat i lligat per evitar que l'aliment caigui un cop a dins.

Posteriorment he disposat un plat de plàstic de jardinera de color marró a sota dels tronquets lligat amb cordill per evitar que l'aliment pugui caure al terra, això em permetrà visualitzar si hi ha moviment a la menjadora; cacauets menjats o trencats evitant al mínim, que caiguin al terra.

Seguidament he introduït cacauet cru sense la closca protectora si bé n'hi he deixat algunes entremig del fruit. És important que el fruit sec que hi introduïm sigui sense torrar, sense sucre i sense sal, els ocells no estan acostumats a la nostra dieta a base d'afegits jeje.

Finalment he disposat un plat de plàstic de jardinera de color marró (amb un forat al mig) que he col·locat a la part superior del filat metàl·lic per protegir l'aliment de la pluja. El cordill l'he fet passar pel filat, pel plat i finalment l'he penjat al presseguer.

Al mateix temps he enfilat en un filferro, uns quants cacauets i els he disposat a un nou presseguer situat a uns 7 metres de distància del primer. En aquest cas es pot veure que en un dels caps de cada cacauet hi ha una petita obertura directe al fruit per facilitar-los la feina. L'alçada en què l'he disposat és a uns 1,75 metres d'alçada. Cal dir que he fet un petit tallat en cada un dels cacauets només per un extrem per facilitar la tasca dels possibles ocells que hi acudeixin. A la següent imatge es pot visualitzar el filferro enfilat amb cacauets i penjant d'un nou presseguer: 



SEGUIMENT DE LA MENJADORA

En aquesta zona del jardí a l'hivern normalment s'hi aprecia presència de mallerenga carbonera, mallerenga blava, caderneres, pinsans, cueretes blanques vulgars, cotxes fumades, tórtores turques, algun sit negre, pit roig i mosquiter comú.

El seguiment que he pogut fer els matins de dilluns a divendres ha estat força nefast donat que a l'hora que marxo encara no ha sortit el sol i no s'aprecia cap tipus de moviment d'ocells. A la tarda pràcticament és fosc la majoria de dies i per tant tampoc hi he observat moviment.

Tot i la dificultat en l'observació diària, val a dir que el seguiment que he fet mostra presència molt freqüent tal i com detallo:

21/11/2016; col·loco la menjadora, els presseguers encara tenen fulles tot i que la majoria han caigut.

Del 21/11/2016 fins 30/11/2016; comprovo l'interior del plat inferior de la menjadora i no hi ha indicis que cap ocell hi hagi picotejat, els cacauets estan intactes. Observo presència en vàries ocasions de mosquiter comú però ni es mira la menjadora, doncs és un ocell que té predilecció per altre tipus d'aliment que no sigui el cacauet. Val a dir però, que dos exemplars de mosquiter comú freqüenten el presseguer especialment.

01/12/2016; a les 08:15h veig una mallerenga carbonera (Parus major) però no l'observo alimentant-se de la menjadora si bé està situada a uns 40 cm aproximadament. A les 18:00h comprovo l'interior del plat i observo 2 cacauets, un d'ells picotejat i mig trencat. No observo moviment als cacauets enfilats en línia amb el filferro.

04/12/2016; a les 10:30h aproximadament quan arribo amb cotxe veig que hi ha 3 mallerengues al presseguer, una d'elles picotejant agafada al filat. M'entretenc a observar-les des de dalt a casa i tot i l'anar i venir que hi ha entre el pas de cotxes i veïns a banda i banda, s'allunyen i tornen novament. A part del presseguer hi ha una pomera i un cirerer sense fulles i hi observo a part de les 3 mallerengues, 2 mosquiters comuns, en total, 5 ocellets entre els 3 arbres i al mateix moment. Crec que serà un seguiment força entretingut.

11/12/2016; La menjadora principal queda sense reserves, és a dir, no hi ha cacauets. Avui he estat observant des de primera hora del matí el gran "tràfec" que porten 3 mallerengues carboneres a la menjadora més elaborada i també al fil ferro amb cacauets. Omplo novament la menjadora. Respecte el filferro, observo que hi ha alguns cacauets que ja no hi són i d'altres que estan buits de l'interior. A primera hora del matí observo també 2 pinsans picotejant al terra just a sota del presseguer on hi ha enfilats els cacauets amb el filferro.


13/12/2016; Només estem a dia 13 de desembre (2 dies després d'alimentar novament la menjadora) i observo com va disminuint dia a dia, l'aliment del seu interior Podria ser que els cacauets caiguessin al terra? o realment les 3 mallerengues se'ls estan cruspint tots? Hi ha altres ajudants que s'hi acosten?  Observo del filferro enfilat amb els cacauets i de l'extrem en què he fet un petit tall no hi ha ni un cacauet, se'ls han cruspit tots!. L'extrem en què el fruit queda protegit per la closca els ocellets sembla que no hi hagin fet acte de presència ja que resta intacta, sembla ser que les mallerengues, amb les acrobàcies que han de fer sobre el penjoll, de moment no els sembla apropiat dedicar gaire energia a picotejar l'extrem del cacauet protegit... mentre hi hagi recursos més fàcils qualsevol malgasta les forces...

16/12/2016; Reviso la menjadora principal i també els cacauets enfilats amb el filferro, pel què fa la menjadora principal, gairebé no hi ha cacauet, que n'hi hagi quedat 5 o 6 entremig de la closca. Respecte el filferro, dels extrems que vaig trencar no en queda ni un, els extrems que no vaig escapçar alguns presenten evidents signes que els ocells els han picotejat però resten pràcticament intactes. Aprofito per omplir novament la menjadora principal i enfilo novament cacauets, aquesta vegada escapço tots els extrems de la closca.

17/12/2016; Observo per allà les 10:00h que hi ha 3 mallerengues carboneres que picotegen tant de la menjadora principal com dels cacauets enfilats amb el filferro. Sempre s'observa només un sol ocell picotejant, és a dir, no coincideixen mai dues mallerengues menjant de la menjadora principal ni tampoc en el filferro amb cacauets, sembla que es guardin el torn per no fer-se nosa, cal dir que realment fan acrobàcies enfilant-se directament a sobre dels cacauets en el cas del filferro o bé directament al filat de la menjadora principal. Casualment veig com alguna mallerenga carbonera pren el cacauet i amb les potes, a sobre d'una branca prop de la menjadora principal o del filferro, es distreu picotejant el cacauet amb l'ajuda de les potes en el qual queda subjectat el fruit. Observo també com un pinsà picoteja a sota mateix on hi ha la menjadora principal (dedueixo que s'escapen engrunes de cacauet o cacauets directament al terra del jardí) però no s'acosta directament a la menjadora però si que la volteja molt (tan la principal com la del filferro). Així mateix observo un pit roig que al principi veig que picoteja al terra a sota de la menjadora principal però posteriorment es disposa a sobre del plat de la menjadora principal i menja també cacauet, s'enfila a sobre dels tronquets de la base de la menjadora principal i picoteja directament al filat, cal dir que no fa tantes acrobàcies com les mallerengues les quals són realment unes expertes. Casualment m'adono que mentre el pit roig picoteja tranquil·lament (i sense tan nervi que les carboneres) a la menjadora principal, a 30 cm aproximadament, a sobre d'una branqueta molt propera a la menjadora principal una mallerenga carbonera es distreu amb un cacauet entre les potes picotejant-lo incansablement.

18/12/2016; Donada l'elevada activitat a les menjadores opto per fer algunes fotos amb la càmera de fototrampeig, per això, l'encaro a la menjadora principal a les 09:15h aproximadament i la trec a les 18:15h. Com a observacions remarcables d'avui, dir que observo com les mallerengues han après a prendre el cacauet directament sense entretenir-se massa a picotejar a través del filat metàl·lic de la menjadora principal, prenen el cacauet i se l'emporten a algun arbre dels costats i a sobre d'una branca (segurament molt més còmode per menjar destinant menys energia i més fàcil de controlar possibles amenaces) van picotejant-lo fins que alguna amenaça les avisa que cal allunyar-se i el deixen caure al terra (com seria el cas de gats que s'acosten a observar-les). El pit roig, si ahir no s'observava més activitat que sobre el plat de la menjadora principal, avui he observat que s'enfila a sobre de la xarxa metàl·lica però com he dit en altres ocasions, ni molt menys fent les acrobàcies de les mallerengues carboneres. Respecte el pinsà comú, s'ha observat a primera hora voltejant els arbres amb les dues menjadores.

Aquestes són les imatges enregistrades avui si bé n'hi ha moltes més, es deixa mostra de l'activitat observada:

Mallerenga carbonera (Parus major):






 Pit roig (Erithacus rubecula):





21/12/2016; Si alguna cosa tinc clara a dia d'avui és que la menjadora baixa a un ritme més ràpid del què esperava. Altra vegada he reomplert la menjadora principal donat que pràcticament no hi queda cap cacauet, la darrera vegada que la vaig omplir va ser tan sols fa 3 dies!!. Si al principi tenia dubtes de si els ocells la freqüentarien, avui puc dir que especialment les mallerengues estan ben instal·lades al jardí i el freqüenten cada dia. S'ha establert una organització entre espècies en què sembla que tots se'n puguin aprofitar. Alguns pinsans comuns freqüenten cada dia el jardí en busca de les restes de cacauet que les mallerengues deixen caure al terra quan els estan picotejant o bé el deixen caure quan han de sortir corrents perquè surt un veí o bé apareix un gat. Si penseu que els cacauets se'ls cruspeixen només les mallerengues aneu equivocats! el què si puc dir és que són les que més freqüenten la menjadora i sembla que dominin el territori, a més, han après un excel·lent sistema i és que prenen directament el cacauet amb les potes i se'l cruspeixen en una zona més còmoda com ara una branqueta d'arbre i amb desfici es pot observar, a simple vista fins i tot, com van picotejant el cacauet. Podríem dir doncs que de les 3 espècies que he observat que se n'aprofiten: pit roig, mallerenga carbonera i pinsà comú, la mallerenga sens dubte és la més tafanera, baladrera i moguda. El pit roig sembla que no faci gaire soloi però es deixa veure sovint, no diu res, i va d'aquí cap allà, no t'avisa que hi és però s'hi deixa veure. El pinsà igualment, el veus que treu el cap per sobre d'algun filat, fa un cop d'ull a la situació, si li agrada s'hi queda sinó torna al cap d'una estona, sense fer gaire fressa sap que si ve de bon dematí després de les mallerengues, té l'àpat assegurat.

31/12/2016: Acabarem l'any 2016 fent una petita crònica de com van les menjadores, i és que segueixen amb la freqüentació de les mallerengues (1 mascle i 1 femella), el pit roig i el pinsà. Mengen moltíssim i darrerament ni s'espanten quan un surt i entra de casa.

14/01/2017:  Les mallerengues i el pit roig continuen freqüentant les menjadores, tan bon punt surt el sol fan acte de presència al jardí. He introduït un canvi a la menjadora principal i és que introdueixo els cacauets sencers amb dos petits talls als extrems perquè no els costi tanta energia obrir la closca, el cas és que cada 2 dies havia d'omplir la menjadora novament i ara, ho faig cada setmana, temps que tarden en cruspir-se'ls tots. Freqüenten tant la menjadora principal com la de filferro i encara no apareixen les mallerengues el pit roig va saltironejant per aquí per allà a veure què pesca al terra o bé sobre el plat de la menjadora principal.

19/02/2017: La menjadora segueix a la branca del presseguer i també el filferro amb els cacauets. He pres com a rutina comprovar la disponibilitat de cacauets cada 3 dies aproximadament i hi he afegit també, nous trencades amb la closca. Cal dir que les ventades de les darreres setmanes, el què semblava una menjadora que oferia totes les possibilitats sota teulada (amb els plats de jardinera a sobre i a sota de la menjadora), es va convertir en una menjadora voladora degut a les fortes ventades que van tibar la menjadora fins fer-la caure, és per això que per evitar la resistència a l'aire, els he tret els plats tant de sobre com de sota de manera que en queda únicament el filat amb els cacauets a l'interior i  a la base els tronquets de pi per evitar que caiguin els cacauets al terra. Així doncs, la menjadora ha estat simplificada al mínim per evitar aquests petits incidents degut a les inclemències del temps. Després d'això, no hi ha novetats i els petits inquilins voladors acudeixen cada dia fidelment, a esmorzar, dinar, berenar...

Bolets

La tardor és època de bolets però cal dir que de bolets en podem veure tot l'any, el cas és que sovint ens fixem només amb els que ens interessen, és a dir, els que collim per menjar. Donades les troballes que anem fent, considerem oportú contemplar un episodi nou dins el blog.

Així d'entrada direm que els bolets són la part reproductora dels fongs, no entrarem en detall de què és un fong però a grans trets  podríem dir que forma part d'un dels 5 grans regnes que imperen al planeta: hi trobem el regne animal, el vegetal, els moneres, els protoctists i els fongs. Així doncs veurem que els fongs no són animals ni tampoc vegetals sinó que conformen un grup propi i molt ampli a dins del qual hi trobaríem els llevats, les floridures i els bolets. 

Perquè ens entenguem, els fongs es reprodueixen a partir d'espores a diferència dels altres grups que formen la resta de regnes i a més tenen particularitats pròpies com ara que un cop germinen les espores comencen a créixer uns llargs filaments anomenats hifes, aquestes, a no ser que n'hi hagi en grans quantitats, són inapreciables amb l'ull humà. Un cop les hifes van propagant-se acaben conformant el micel·li el qual donarà lloc a estructures reproductores en el cas dels fongs superiors visibles i en alguns casos, apreciables per als humans; els bolets. Els micel·lis, a diferència dels bolets, els podem trobar al subsòl, no els veurem però estan allà, fent la seva feina i tenim mostra que hi són, perquè on hi ha un bolet, hi ha un micel·li de ben segur. Aquests micel·lis habitualment es troben en capes força superficials del sòl

Les espores per exemple d'un rovelló es troben a la part inferior del capell o barret del bolet, si parléssim d'un pet de llop, al pressionar-lo lleugerament veuríem com les espores surten disparades en forma de pols. És aquí quan aquestes es propaguen, cauen al terra, germinen en condicions adequades de temperatura i humitat, es reprodueixen, es formen les hifes, seguidament una xarxa més complexa com seria el micel·li i quan arriba de nou la temperatura i la humitat adequada, en surt la part reproductora; el bolet! 
Actualment  hi ha unes 56.000 espècies de fongs identificades entre llevats, floridures i bolets (que serien els fongs superiors amb una organització estructural superior).

Els fongs, en termes generals, s'alimenten o bé d'altres organismes vius o de restes d'organismes, com ara excrements, fusta, fulles i éssers morts. Els bolets per exemple que trobem a la fusta com ara arbres morts es consideren descomponedors i transformen generalment la fusta morta dels arbres en matèria orgànica que servirà d’aliment sobretot a les plantes. Sovint podrem veure bolets de soca en peus d'arbres morts o dèbils, indicador que la salut de l'arbre no és la més adequada i que per contra, altres éssers vius en treuen partit, com seria el cas dels bolets de soca. Els bolets de soca desenvolupen una tasca importantíssima al bosc ja que mantenen l’equilibri de l’ecosistema degradant i descomponent la fusta morta de molts arbres deixant a disposició d’altres espècies, l’aliment necessari fruit de la seva degradació que d’altra manera no podrien obtenir. De fet, tots els fongs, siguin bolets o no, tenen la seva funció dins l'ecosistema i ajuden, en gran mesura, a alliberar nutrients que seran absorbits per les plantes. 

Heus aquí un petit inventari de bolets que anirem construint dia a dia i que podem trobar, a
Oristà. Abans d'entrar en detall amb aquestes espècies, cal dir que no declarem comestible o no comestible cap bolet, l'inventari és això, una llista de bolets (fongs superiors) que podem trobar al municipi, no pretén ser una llista per fomentar-ne la recol·lecció sinó l'observació i l'aprenentatge des d'un punt de vista merament informatiu i ecològic. Tenint en compte les anotacions anteriors diré que és important mantenir l'estat d'equilibri del bosc, això vol dir, no collir bolets si no ens els volem endur per cuinar ni tampoc capgirar el sotabosc com si hi hagués passat un senglar, que bé prou que n'hi ha!

INVENTARI DE BOLETS: 

GEASTRUM SP; Estrella de terra 19/11/2016

Bolet que s'ha trobat entremig de fullaraca caiguda durant la tardor, concretament s'han identificat 3 exemplars. En aquest cas, les espores surten a l'exterior a partir de la cavitat superior esperant que qualsevol petita perturbació toqui la càpsula esfèrica i es puguin dispersar. 



CLATHRUS RUBER; Gita de bruixa (30/10/2016)
Un fong facinant que té per nom científic Clathrus ruber. Aquest bolet emergeix inicialment d'una "bola" esfèrica en forma d'ou, gelatinosa que en primer terme et preguntes: "i què coi és això?". Seguidament amb el pas dels dies en va sortint la trama vermellosa en forma de xarxa la qual es va desplegant. També se l'anomena reixa del diable. L'interior de la trama vermellosa està repleta d'espores (permet que el fong pugui reproduir-se i l'olor que desprèn tota ella si ens hi acostem, és de carn descomposta). Més enllà d'aquestes peculiaritats, que a saber quin deu ser l'origen real d'aquest nom que pren, no és necessari alarmar-se, que estigui aquí és perquè ha trobat la seva funció dins l'ecosistema i a més, l'evolució l'ha afavorit com a tal, per tant, no cal eliminar-lo!!
En aquest cas l'he trobat gairebé enmig de la fullaraca de roure i  herba, pràcticament sense emergir del subsòl i és que aquest fong sol estar relacionat amb les soques velles o mortes d'arbres. No és molt habitual veure'l, és d'aquells encontres que t'alegren la vista i fan gràcia fotografiar, això no vol dir que no sigui un fong comú. Cal dir que és un bolet no comestible i com a tal, encara que sigui força peculiar, és millor deixar-lo al bosc per tal que acabi de fer el seu cicle, no cal malmetre'l donat que és una decoració més dels nostres boscos.




HYGROCYBE SP; Colors que esparveren!! (19/10/2016)
Es tracta d'un bolet del gènere Hygrocybe. Relliscós, bonic i vistós. Una meravella que no hauríem d'arrencar del terra sinó observar-lo per gaudir-ne. 




RAMARIA SP; peu de rata (novembre 2016)




HYDNUM REPARUM; llengua bovina



TRICHOLOMA TERREUM; fredolic 

 

HYGROPHORUS LATITABUNDUS; bromosa (així l'anomenem a Oristà) o llenega 


 

LACTARIUS SP; rovelló



PISOLITHUS SP; pet pudent





LAETIPORUS SP; bolet de soca




CHLOROPHYLUM SP; apagallums






CANTHARELLUS LUTESCENS; camasec (pels d'Oristà) o camagroc




GALERINA SP




HELVELLA SP; Orella de gat


LEPIOTA SP; paloma pudent




LYCOPERDON SP; pet de llop




CYATHUS SP; trompeta petita


MORCHELLA SP; múrmules (pels d'Oristà) o múrgoles





Món vegetal

La successió dels nostres boscos (21/11/2016)
Aprofitant que estem en plena tardor i que cada dia els roures i altres espècies presenten uns colors més atractius, destacaré especialment un tret important dels nostres boscos i és que estan en constant successió. Cada dia que un surt a caminar es pot adonar de vàries coses o cap, tot depèn de la voluntat i la curiositat que es tingui, però en cas que l'imperant sigui la curiositat diré que avui m'he detingut uns segons a davant d'un bosc de pi blanc i m'ha cridat l'atenció la gran quantitat de peus de roure martinenc que hi creixien en format arbustiu. El roure martinenc és un arbre adaptat al nostre clima i és d'allò més resistent, sense pretensions d'arribar més enllà que el què vull destacar, no descarto en alguna ocasió fer un post parlant de temes més concrets en relació a aquest atractiu arbre. El cas és que tinc la particular sensació que cada any veig més presència de roure martinenc i és que no seria d'estranyar, els pobres pins blancs, entre la processionària que els fa molt males passades i que sovint els boscos presenten un gran nombre de peus i que aquests són alts i molt prims, més tard o més d'hora acaben caient al bosc, en marges de camps, en camins etc. La reflexió que voldria fer és: us heu adonat que any rere any i especialment a la tardor pel color groc ataronjat de les fulles, hi ha més predomini de roure martinenc? Tot i així cal anar en compte i no suposar que tot el què es torna de color groc marronós és roure martinenc sinó que hi tindríem altres espècies de fulla caduca com auró blanc, servera, moixera de guilla (en les primeres fases de la tardor) però la veritat és que corresponen a arbres més aïllats i que podem trobar en zones més concretes a diferència del roure martinenc. 
En un radi de 5km al nucli d'Oristà l'arbre dominant podríem dir que és el pi blanc però això serà així d'aquí 50 anys? fent la ruta blava i verda un s'adona del gran nombre de pins que arriben a caure i que trobem al mig del camí. En molts casos corresponen a peus prims i molt alts els quals són vulnerables al vent.. Quan un pi blanc abandona el seu lloc habitual aquest espai serà ocupat de ben segur pels roures martinencs i un cop ocupin aquest espai que haurà quedat lliure, el roure disposarà de més llum i més nutrients (ja no té el competidor del pi blanc) i així, al llarg dels anys, segurament podrem veure molts més roures que pins, els quals, mica en mica, acabaran creixent i predominant en amplada i alçadaPer tant, el roure martinenc és un fet, és l'arbre per excel·lència que està més adaptat al nostre clima juntament amb l'alzina carrasca i és que ell, sense pressa, aguanta, resisteix i espera el seu moment per créixer i desenvolupar-se i és que a la selva natural ja ho diuen, que sempre acaben dominant els que millor s'adapten. 

Fulles de... (21/11/2016)
Fulles  caigudes a la zona de la Gavarresa darrere el cingle de Sant Sebastià i a sobre de la resclosa. A vegades sembla que no hi hagi temps suficient per mirar cap endavant, cap a dalt i al terra, només hi ha una opció, agafar-s'ho tranquil·lament sinó no és possible fer tantes coses

 Fulles de roure, auró blanc i pollancre


 Fulles de salze blanc i noguer

El canyet de la Gavarresa (21/11/2016)
En aquesta imatge vull mostrar com en ple mes de novembre (fins el present moment amb unes temperatures molt suaus), el canyet aplanat per les darreres riuades de la Gavarresa lluita per tal de continuar dret i en surten nous brots verds. Les darreres Gavarresades (com anomenaríem les crescudes de la Riera), transformen el seu entorn deixant la Gavarresa menys desproveïda de vegetació a la llera . Entre que les pluges fortes tenen lloc a l'estiu i que aviat arribem a la tardor, la vegetació resta immòbil fins que arriba una nova primavera. Cal remarcar la importància d'aquest tipus de vegetació donat que moltes espècies d'animals, sobretot ocells de diferents mides, s'hi amaguen, hi fan el niu, s'alimenten de les llavors... tot i així, la natura fa el seu curs i si la riera creix, poc hi podem fer, però com a mínim, cal conservar-ho alterant al mínim aquestes zones de gran riquesa i biodiversitat. Cal dir que la vegetació que puguem trobar a banda i banda de la Riera frenen en gran mesura, l'erosió del sòl degut al pas de l'aigua
 


Les molses (19/11/2016)
La molsa és comú al nostre municipi i la sabem identificar sense problemes la majoria de vegades donades les característiques que presenta com ara que pràcticament no s'aixeca del terra, forma petits o continus coixinets d'aparença tova, compacta, de poca adherència al substrat i són de color verd intens, almenys les que trobem a Oristà. Creixen en llocs molt humits i les trobem sovint en bagues (obagues) a sobre d'un tronc, d'una escorça, d'una pedra, a sota d'un boix i generalment a l'ombra o bé en llocs de molta humitat i amb poca insolació.  El cas és que no poden viure en llocs secs donat que són uns organismes vius molt primitius i en aquest cas l'evolució no els ha dotat d'estructures reguladores de la humitat com seria el cas dels arbres i la majoria de les plantes que coneixem. Per tant l'estratègia que han adaptat ha estat viure en llocs humits per tal de poder sobreviure. Com que al planeta afortunadament hi ha llocs humits (més grans o més petits), tenim la sort de poder comptar, amb la molsa. La molsa no correspon pròpiament a una planta herbàcia com les que coneixem; sajolida, romaní, camamilla, roures, pomeres... sinó que forma part d'un grup molt antic, dels primers que va aparèixer al planeta i per tant, no veurem mai una flor vistosa ni tampoc llavors sinó que tenen un sistema propi i particular per a reproduir-se; el què fan és produir unes càpsules que en època de reproducció, si ens hi fixem en detall, és possible de veure ja que són estructures molt finetes que sobresurten de la planta arrapada al terra en forma de coixinet, segurament si ho volem veure, ens haurem d'ajupir i parar atenció. A l'interior d'aquestes càpsules s'hi formen unes espores les quals acabaran sortint a l'exterior i tindrà lloc una nova molsa. Aparentment el procés pot resultar força semblant al d'altres plantes però sense entrar en aspectes tècnics que no és el propòsit d'aquest blog, cal dir que les fulles són molt simples, no presenta un sistema de vasos que condueixin els nutrients i l'aigua amunt i avall com les plantes que he esmentat anteriorment sinó que són d'allò més simples i degut a tanta simplicitat, no s'adapten a qualsevol ambient. A la següent imatge tindríem un exemple d'almenys dues espècies diferents de molses; una molsa principal que colonitza la part superior de la roca i en segon terme a la part inferior, coixinets molt més petits que s'arrapen a la roca però amb característiques diferents a la primera.  

 
Encara que ens pugui semblar una cosa força estranya, s'ha de dir que la funció de les molses al bosc és essencial donat que protegeixen el sòl (el terra) contra l'erosió, ajuden a mantenir la humitat, poden resultar d'interès per a determinats grups de petits animalons com ara insectes ja que és una excel·lent zona per amagar-se i protegir-se. Així doncs no cal dir que protegir les molses és una garantia de fomentar la biodiversitat, sense molses, seríem molt més pobres.


Els líquens (novembre 2016)
Si bé és un fet habitual sortir a caminar i de seguida trobar-te amb aquestes "taques" a les pedres tan singulars, avui he cregut oportú fer cinc cèntims precisament d'aquestes formacions que anomenarem "líquens".

Líquens a sobre de pedra pujant la Costa de la Gòrdia
Líquens de color blanquinós a sobre de tronc caigut (19/11/2016)

 Líquens i molses sobre tronc de pollancre a la Resclosa. Els líquens prenen color verd apagat, gronc i blanc. Les molses presenten coixinet verd intens. (21/11/2016)

En trobem de molts colors diferents; blancs, grisos, verdosos, grocs, ataronjats i combinacions vàries de diferents gàmes de colors. El cas és que són éssers vius però no són plantes herbàcies com els rosers, les primaveres, el lligabosc...  sinó que en realitat són la combinació d'un fong i d'una alga i aquesta unió (anomenada també simbiosi) forma el liquen pròpiament que és el què veiem a simple vista en forma de "taques" arrapades i pràcticament sense relleu. Aquesta relació fong-alga és beneficiosa perquè permet una alimentació força completa a aquest peculiar ésser viu, l'alga pot fer la fotosíntesi donat que té clorofil·la i el fong és capaç d'absorbir aliment del substrat on s'instal·la, a partir d'aquí tot flueix i podríem dir que un alimenta l'altre i així fidelment tota la vida. Els trobem generalment en pedres i també en arbres, a sobre d'algunes molses, en fi, en moltíssims indrets i a simple vista els podem diferenciar d'altres espècies similars i que es troben en llocs semblants com les molses o alguns fongs, perquè estan fortament adherits al substrat i en el cas de la majoria dels líquens que trobem a Oristà (cal dir que n'hi ha descrites més de 15000 espècies al planeta Terra), tenen un tacte força rugós al passar-hi el dit. Cal dir que els líquens són indicadors del grau de contaminació de l'ambient, a més contaminació menys líquens i quan l'ambient està força contaminat, aquests són els primers que anirien desapareixent, per tant, bon senyal si els anem veient  pels segles dels segles. Així doncs, si observem que la presència de líquens amb el temps es desplaça d'ubicació i en alguns llocs acaben desapareixent podem pensar que es deu a condicions atmosfèriques més o menys contaminades si bé no tindria perquè ser l'única causa. Sigui com sigui, podria ser un motiu d'alerta, afortunadament a Oristà la salut de l'aire és força òptima, ho mostren els líquens i altres indicadors. Els líquens els podem veure tot l'any, és a dir, que romanen intactes a la roca o fusta dels arbres durant tot l'any a no ser que hi hagi algun tipus de pertorbació externa.

Bosc mixte (30/10/2016)
Tot i que és difícil poder apreciar els detalls de la imatge, m'ha captivat la gran quantitat d'arbres que hi havia en aquest petit indret. Pi roig, roure martinenc, alzines, moixera de pastor, servera i molts altres arbustos com el roldor, boix, tots aquí ficats que de ben segur amaguen molts misteris; animals, insectes, fongs, tots ells recollits i protegits de la fressa d'aquest món tan soloiós. 


Els aglans (30/10/2016)
Avui, fent la variant de la ruta blava (cal dir que no està marcada però que m'agrada fer-la perquè és una mica més feréstega), he vist una gran presència d'aglans al terra, he pensat que podria ser una bona ocasió per parlar-ne ja que tenen una gran importància als nostres boscos. No és que sigui una novetat veure aglans, però a vegades arriba l'ocasió de posar-s'hi i avui decididament parlarem d'aglans. Segons la definició trobaríem que un aglà és el fruit de l'alzina, del roure, del garric i en general, de qualsevol espècie del gènere Quercus. Realment és un fruit que va caient mica en mica dels arbres fins que el terra en queda ben ple. Al passar doncs per sota d'una alzina o d'un roure no és d'estranyar, que ens caigui una aglà al cap o que pensem que hi ha algú amagat darrere el tronc de l'arbre i que ens tira pedretes per cridar l'atenció... doncs no! són les aglans. En relació als roures, a Oristà hi trobem el roure martinenc i és el principal productor d'aglans juntament a les alzines carrasques. La producció d'aglans està molt lligada a la meteorologia doncs les èpoques plujoses i una temperatura prou agradable n'afavoreix la producció. Com a curiositat direm que l'aglà és un fruit molt ric en hidrats de carboni però en canvi és pobre en greixos i proteïnes. Els anys que la producció d'aglans és considerable sembla ser que els porcs senglars (els quals se n'alimenten en grans quantitats), augmenten en gran nombre, les seves poblacions. Cal dir que precisament, de porcs senglars n'hi ha en excés al municipi i no serà només per la presència d'aglans sinó perquè la seva dieta pot arribar a ser molt variada i s'adapta d'allò més. Parlant de porcs senglars, és possible fins i tot veure'n en zones molt properes al poble. Antigament les aglans es donaven al bestiar en cas d'absència de ferratges. Respecte els animals que s'alimenten d'aglans podríem citar el mateix esquirol, sovint deixant-se veure dins el bosc si no fem soroll. La dispersió que puguin fer els animals d'aquest fruit permet la propagació tant d'alzines com roures i de fet, aquestes dues espècies no és gens rar trobar-les formant part del sotabosc en pinedes de pi blanc. Animalons més petits com ara els ratolins o bé alguns ocells com el gaig també se n'alimenten. 



Perera al bosc, peres petites però a desenes (30/10/2016)
Vam trobar a peu de camí, en un terraplè ple de bardisses, una perera feréstega plena de peres, molt petites però prou bones (no ens vam resistir a provar-les). N'hi havia algunes al terra i tot i que la perera estava al mig d'uns esbarzers, es notava que no érem els únics que les volíem provar, segurament alguns ocells i mamífers la coneixen i forma part de la seva dieta. Així doncs, bona troballa. Per cert, de tant carregada de peres que estava, la tija principal fins i tot estava doblegada.




Els marges: un indret necessari (19/10/2016)
Para a mirar-se un marge no és en principi una tasca que estigui de moda. A mi les modes no m'agraden, i he descobert que observar marges et pot aportar moltes coses noves i diferents. El cas és que aquests petits ambients, perquè se'ls ha d'anomenar així, creen un entorn molt variat, de petits microclimes, i un ambient vegetal particular degut en part per la inclinació del marge que determina el grau d'insolació, la incidència del vent i acaba determinant que algunes espècies vegetals s'hi instal·lin. Si ens fixem amb el voltant, veurem que no tenen perquè ser les mateixes espècies que podem trobar al peu d'un camí, així doncs, deuen ser força especials i dignes de ser mencionats. Les plantes que acaben colonitzant els marges són necessàries per subjectar la terra dels camps per tal d'evitar que la pluja hi incideixi i l'acabi erosionant. Els marges, de tant, en tant, s'han d'observar ;-), escoltar i respectar. 



Mira al terra i digue'm quin arbre tens a prop...
El camí sovint es converteix en un paisatge molt interessant que ens permet estar atents i anotar quines espècies anem trobant sense aixecar la vista. En aquest cas, fulles d'arç blanc formen part del camí i el converteixen en una catifa de múltiples colors i estats (en aquest cas, de descomposició).



És any d'orquídies... i moltes!! (2014)
Agafes la bicicleta i comences a pedalar per un camí...  mires el mapa, el gps i veus que hi ha camins que encara no has trepitjat i les ganes i l'aventura de conèixer espais desconeguts t'acaben portant cap a zones properes al poble d'important bellesa... Observar, aturar-se, contemplar i no tenir pressa són 4 motius importants per aprendre coses noves. Tot això per dir-vos que és possible trobar-se amb sorpreses com aquesta i és que en camins i zones que a vegades tenim oblidades, ens podem trobar amb desenes d'orquídies. Aquí us deixo amb la imatge d'Orchis maculata (Orquídia rosada)




Sovint ens pensem que les orquídies només es troben a les floristeries i a les zones tropicals. Efectivament és així però cal tenir present que estem en una terra rica en orquídies encara que de mides molt més reduïdes. Actualment a l’herbari d’Oristà n’hi ha descrites unes 10 espècies, totes elles trobades en un radi no superior a 10 km del mateix poble, la majoria en  radi de 3 km, i cal dir que l'any 2014 n'he comptabilitzat a desenes; en camins abandonats i colonitzats per herbàcies com les gramínies hi trobem sovint orquídies especialment Orchis maculada entre d’altres... i és que les podem trobar en gran nombre d'ambients, més secs o més humits, és possible trobar-se amb orquídies quan menys t'ho esperes. Tot i així cal tenir en compte que són molt sensibles a la contaminació del sòl especialment per nitrats. Totes elles les trobem en petits prats, zones obertes, vores de camins, prop de torrents i fonts. Petits prats oberts són molt adients per les orquídies, en aquest cas una bona gestió del bosc és essencial per a garantir-ne la seva viabilitat, per exemple, els animals com ovelles o vaques, amb pastura extensiva fomenten aquest tipus de zones i creen espais idonis perquè hi creixin les orquídies. Com a curiositat diré que la família de les orquídies és la família que té més espècies del món. Només demano la seva protecció ja que són molt sensibles. Millor mirar-les, gaudir-les i no collir-les ja que aquí a Oristà hi estan molt bé! Veritablement això de gaudir del paisatge i no haver-lo de posseir... ens faria molts més rics a tots!